Editorial El Toll

"Setze contes i una tragicomèdia", de Salvador Beltran

2012-02-14T09:23:00.004+01:00

“Setze contes i una tragicomèdia” recull un univers narratiu que barreja memòria i ficció per a crear unes peces literàries de temàtica variada que demostren l’ampli espectre de la sensibilitat artística de l’autor. Així, en el recull trobarem narracions que parteixen d’imatges, de sensacions, de situacions viscudes durant una infantesa ja totalment submergida en la gran onada del temps que tot ho engoleix; però també trobarem relats d’intencionalitat descriptiva, on aflorarà el particular món dels éssers més aviat solitaris que configuren el repertori de personatges que desfilen per aquest recull; passant també per les narracions d’un humorisme desenfadat, que en alguns casos desembocarà en una incisiva mordacitat contra uns determinats tipus de la nostra societat actual. Tot això, juntament amb les puntuals incursions en el gènere fantàstic d’alguns dels contes, ens demostra que Salvador Beltran és un autor d’una notable versatilitat, que domina les tècniques narratives necessàries per a configurar uns textos de gran interès.

Títol: Setze contes i una tragicomèdia

Autor: Salvador Beltran

ISBN: 978-84-938773-7-8

Pàgines: 150

Dimensions: 15 x 21 cm.

Tapa dura

Preu: 12,50 Euros

· Comprar ·

"Setze contes i una tragicomèdia", de S. Beltran (imatge de portada)

2012-02-14T09:17:00.003+01:00

2012-01-28T10:46:00.001+01:00

Entrevista a l'escriptor Joan Roca, a propòsit de la publició de la seva nova novel·la "Arrels de pedra". El 9 TV (Televisió comarcal d'Osona) dins el programa diari "La Terrassa".

Feu clic en l'enllaç pera obrir i veure el vídeo:

http://el9tv.xiptv.cat/la-terrassa/capitol/joan-roca

Presentació d"Arrels de pedra", de Joan Roca

2012-01-24T10:47:00.002+01:00

La presentació d"Arrels de pedra", de Joan Roca, va tenir lloc el dissabte 21 de gener de 2012, al Teatre Romà de Vic. L'acte va ser presentat per Jordi Vilarrodà, i va comptar amb la presència d'un nombrós públic. L'autor, Joan Roca, va admetre sentir-se molt satisfet per la bona acollida que ha tingut la seva nova proposta literària, aquesta novel·la que narra les transformacions en el món rural, i que és fins ara la seva obra més ambiciosa.

Nota de premsa, "El 9 Nou": "Arrels de pedra", de Joan Roca, novel·la els canvis al món rural

2012-01-24T10:43:00.002+01:00

Feu clic en la imatge pera fer-la més gran i poder llegir l'article.

Balta Navarro ("Travessia") al programa "80 grams" de Ràdio Badalona

2012-01-18T16:14:00.004+01:00

Balta Navarro, autor de la novel·la "Travessia" (El Toll, 2011) és entrevistat al programa "80 grams" de Ràdio Badalona. Feu clic en l'enllaç per a escoltar o descarregar l'entrevista:

http://sites.google.com/site/baguldelalluna/160112.mp3

Portada del llibre "Arrels de pedra", de Joan Roca

2011-12-09T16:24:00.003+01:00

Arrels de pedra, de Joan Roca

2011-12-09T16:21:00.002+01:00

“Arrels de pedra” és una novel·la que s’endinsa en la història d’una família catalana a pagès, des dels darrers anys de la postguerra fins a l’època actual. La Solana és la masoveria on aquesta família de parcers desenvolupa la seva activitat des de fa generacions, treballant durament de sol a sol i ocupant tots i cadascun dels seus membres. El petit Martí, tanmateix, demostra unes certes aptituds, i els seus pares decideixen que han de fer l’esforç de donar-li estudis. Serà ell, en Martí, qui, passats els anys, i arran de la visita que farà a les ruïnes de l’antiga finca, es proposarà relatar la història d’aquesta família: el dur treball, les dificultats, les estretors, alguna alegria i moltes penes... I els estira-i-arronsa amb els amos, i els enganys, i algun secret que, en cas de ser revelat, podria fer mal, molt de mal...

Títol: Arrels de pedra
Autor: Joan Roca
ISBN: 978-84-938773-6-1
Pàgines: 264
Dimensions: 15 x 21 cm.
Tapa dura
Preu: 18,50 Euros
· Comprar ·

Presentació de "Travessia", de Balta Navarro

2011-10-04T16:46:00.004+02:00

23 de setembre de 2011 va ser el dia triat per a presentar per primer cop la novel·la "Travessia", de Balta Navarro, que inicia així amb força un recorregut que ja des del principi es preveu exitós. L'acte, celebrat en una coneguda llibreria de Banyoles, va comptar amb una gran assistència de públic. ¡Enhorabona per a l'autor i molts èxits!

El canal, Salvador Beltran

2011-09-23T10:54:00.002+02:00

El canal és una novel·la que tracta sobre les relacions de parella, amb el viatge com a fil conductor. Un matrimoni d’artistes travessa una greu crisi afectiva, i decideixen que potser la millor manera de solucionar els seus problemes sigui fer un viatge d’esbarjo per l’estat de Nova York, a on viuen. Però es tracta d’un viatge molt particular: no usaran ni cotxes, ni ferrocarrils, ni autobusos. De fet, no es desplaçaran per terra, sinó per sobre l’aigua, amb una barca que ells mateixos s’han fabricat. Seguiran el curs del canal Erie, que uneix els grans llacs de Nord-amèrica amb el riu Hudson. Partint del petit port de Barcelona al llac Erie, la parella viatgera passarà per Buffalo, el riu Niàgara, Tonawanda, Lockport, Rochester, Cross Lake, Baldwinsville, el llac Oneida, Sylvan Beach... i tot un seguit de petits pobles encantadors que s’articulen al voltant del canal. Durant aquest llarguíssim recorregut, de gairebé mil quilòmetres, la parella anirà sortejant tot de dificultats i posant a prova la seva relació, que es decidirà al final del viatge. La narració està feta a partir del diari sonor que el protagonista va enregistrant en cassette a mesura que va avançant en aquesta aventura.
Salvador Beltran, en el seu tercer llibre, inicia així una nova etapa creativa, amb aquesta novel·la trepidant i, alhora, reflexiva, plena de descripcions precises i de fragments poètics, suggerits pels impressionants paisatges a través dels quals es desenvolupa l’acció.

Títol: El canal
Autor: Salvador Beltran
ISBN: 978-84-938773-4-7
Pàgines: 148
Dimensions: 15 x 21 cm.
Rústega
Preu: 12,50 Euros
· Comprar ·

El canal, Salvador Beltran

2011-09-23T10:52:00.003+02:00

La revolució pendent, Ramon Monton

2011-08-17T16:01:00.004+02:00

La revolució pendent és un recull de cartes, articles i pàgines de blog del Ramon Monton sobre l’actualitat política dels últims anys, és a dir: les misèries del tripartit, les contradiccions irresolubles dels socialistes i els convergents, l’esterilitat de la dinàmica secular d’enfrontament entre espanyolisme i catalanisme, l’estafa d’una transició que ens ha portat a un carreró sense sortida (amb l’apoteosi de la gran presa de pèl de l’Estatut), les diverses crisis derivades de l’espoli econòmic exercit per l’estat espanyol, la continuïtat implacable del neoliberalisme i l’anomenada globalització i la necessitat de buscar alternatives per a crear una societat més justa, lliure i sostenible tant a nivell nacional com internacional.

Títol: La revolució pendent
Autor: Ramon Monton
ISBN: 978-84-938773-2-3
Pàgines: 192
Dimensions: 15 x 21 cm.
Rústega amb solapes
Preu: 12 Euros
· Comprar ·

La revolució pendent, Ramon Monton

2011-08-17T13:17:00.001+02:00

Ramon Monton

2011-08-17T13:06:00.002+02:00

Ramon Monton i Lara (Sabadell, 1959) és traductor i escriptor. Entre altres autors, ha traduït Elias Canetti, Robert Musil, Bertolt Brecht, Robert Walser, Franz Werfel, E.T.A. Hoffmann, Michael Ende, Cornelia Funke, Ingo Schulze, Stefan Zweig, Hans Fallada i Orhan Pamuk. Ha publicat fins ara vuit llibres de contes, un d’assaig, un recull de poemes i una novel·la. Ha obtingut diversos premis literaris, el més important dels quals és el Premi de la Crítica Serra d’Or de 2004 per la seva novel·la "El nyèbit". També ha col·laborat en publicacions com "Diari de Barcelona", "El Temps", "Serra d’Or", "Set Dies" i "Llengua Nacional". En l'Editorial El Toll ha publicat "La revolució pendent".

Travessia, Balta Navarro

2011-06-18T12:06:00.003+02:00

«Travessia» és una novel·la que usa el viatge com a recurs per a investigar en profunditat sobre les relacions humanes, sobre l’amistat, sobre l’amor i el sexe, i, al mateix temps, sobre la força i els misteris de la natura, una natura que es mostra governable només en aparença. La història comença en el moment en què dos antics amics es tornen a trobar al cap dels anys per a emprendre una travessia per mar amb veler, en companyia d’altres quatre persones que el protagonista coneixerà el mateix dia de l’embarcament. Durant tot el trajecte, des de la costa catalana fins a les Illes Balears, aniran succeint-se una sèrie de fets que inevitablement produiran friccions entre els viatgers, i que faran descobrir la veritable cara de cadascú. Tot esclatarà quan un dels ocupants del veler desaparegui en alta mar en misterioses circumstàncies.
Amb una magistral tècnica literària, l’autor trenca la linealitat de la narració per a proposar un interessant joc al lector, que haurà de «reconstruir» la història sencera i descobrir els inferns particulars que s’amaguen rere les façanes amb què s’escuden cadascun dels personatges de la novel·la.

Títol: Travessia
Autor: Balta Navarro
ISBN: 978-84-938773-3-0
Pàgines: 198
Dimensions: 15 x 21 cm.
Rústega amb solapes
Preu: 14 Euros
· Comprar ·

Travessia, Balta Navarro

2011-06-18T11:02:00.002+02:00

Balta Navarro

2011-06-18T10:54:00.002+02:00

Balta Navarro (Banyoles, 1961). Va cursar Dret i Psicologia a la UAB, però va haver d’abandonar els estudis per a pagar un deute contret amb la pàtria (un deute adquirit com el pecat original). Va fer el servei militar a Ceuta i, a la tornada, va començar a treballar com a representant de diferents marques de moda. Després va exercir d’executiu comercial per a una empresa d’assegurances. A part de l’escriptura, té altres dues passions: la música i l’esport. Pel que fa a la música, va guanyar el concurs ÈXIT de TV3 l’any 1997; l’esport li serveix per a posar-se a prova a ell mateix. Es declara al mateix temps un apassionat del cinema, i diu que estarà sempre agraït a la persona que va recomanar-li llegir «El vigilant en el camp de sègol», de J. D. Salinger. Les seves inquietuds literàries el van portar a escriure l’obra de teatre «El Grand Prix dels Miserables», estrenada l’any 2003. «L’adjectiu que més em descriu és eclèctic», diu d’ell mateix. «Travessia» és la seva primera novel·la.

Entrevista de Carmen Julià a M1TV, Televisió de Mataró

2011-05-09T10:40:00.002+02:00

El dijous, 30 de setembre de 2010, M1TV Mataró Televisió, va entrevistar, en el programa "La fàbrica", l'escriptora Carmen Julià, a propòsit de la publicació de la seva novel·la "No hi ha somnis impossibles".

Feu clic ací per a accedir al vídeo de l'entrevista a Carmen Julià

Entrevista a Jordi Carbonell, dins del número 27 de La Lluna en un Cove

2011-04-23T11:01:00.002+02:00

En aquest enllaç podreu descarregar-vos l'arxiu PDF del número 27 de la revista literària La Lluna en un Cove, on surt publicada una entrevista feta a l'escriptor mataroní Jordi Carbonell, autor d'El temporal de les faves.

Feu clic ací per a obrir el PDF amb l'entrevista a Jordi Carbonell

Gran èxit a la presentació de la novel·la "El temporal de les faves", de Jordi Carbonell, a la llibreria Àbacus de Mataró

2011-04-19T13:41:00.004+02:00

El dia 15 d'abril de 2011 es va fer la presentació del llibre El temporal de les faves, de Jordi Carbonell, a la llibreria Àbacus de Mataró. L'acte va comptar amb una gran assistència de públic, i el llibreter gerent de l'Àbacus va comentar satisfet que abans i tot de començar la presentació ja es van esgotar tots els exemplars que disponia d'aquest llibre.

L'autor, Jordi Carbonell (a la dreta de la fotografia) durant l'acte de la presentació del seu llibre.

Jordi Carbonell, signant exemplars de la novel·la en finalitzar l'acte de presentació.

Entrevista a Jordi Carbonell a Mataró Televisió

2011-04-19T13:22:00.002+02:00

Ací teniu l'enllaç al vídeo de l'entrevista feta a Jordi Carbonell, autor d'El temporal de les faves, a Mataró Televisió, l'abril de 2011

http://m1tv.xiptv.cat/video/45197/jordi-carbonell

El temporal de les faves

2011-03-10T16:04:00.007+01:00

El temporal de les Faves és una llevantada que cada any visita la costa catalana pels voltants de l’equinocci de primavera, l’època en què es recullen aquestes lleguminoses. L’any 1691, el temporal de les Faves porta davant de les costes de Mataró quelcom inesperat: una fragata avariada que ha anat a la deriva i que finalment ha pogut fondejar davant la platja d’aquesta localitat. Per a rescatar el vaixell de l’envestida de les furioses onades, caldrà que tot el poble col·labori en aquesta tasca.
Però el vaixell rescatat no porta només la seva habitual càrrega de mercaderies; amb ell, arribarà un misteriós matrimoni mallorquí que formava part del passatge: els Molas. En la necessitat de rebre assistència hospitalària per causa de les ferides patides durant la difícil tasca de rescat, el jove senyor Josep Molas i la seva dona Amàlia coneixeran el barber Pau Seguí, un dels cirurgians romancistes de més anomenada en la contrada. També coneixeran en Jaumet, l’administrador de l’hospital, un curiós personatge solitari, d’origen francès, i que sembla amagar alguns secrets.
De fet, en aquesta història, tothom sembla amagar-ne, de secrets: mossèn Canudes, l’administrador de la casa del Delme; en Joan Baron, el boter; en Ferriol Sala, el president de la confraria de Sant Elm; mossèn Pujol, l’organista; i, fins i tot, els mateixos senyors Molas, obligats a establir-se a Mataró durant la llarga convalescència del marit.
Aviat apareixerà en escena en Bernat, el fill d’en Pau Seguí, el qual, il·lusionat per seguir professionalment els passos del seu pare, es veurà involucrat enmig de tots els tripijocs que porten entre mans els habitants d’aquesta localitat costanera, sense port, però amb una gran activitat marinera.

Títol: El temporal de les faves
Autor: Jordi Carbonell
ISBN: 978-84-938773-0-9
Pàgines: 329
Dimensions: 15 x 21 cm.
Rústega amb solapes
Preu: 19 Euros
· Comprar ·

El temporal de les faves, Jordi Carbonell

2011-03-10T14:41:00.002+01:00

Jordi Carbonell

2011-03-10T09:19:00.007+01:00

Jordi Carbonell i Roure va néixer el 1946 en el nucli més antic de Mataró; concretament al centre geogràfic que formen l’església de Santa Maria, el celler del Delme, el carrer de la Palma i l’antic Hospital de Sant Jaume, quatre dels escenaris principals on transcorre la història d’«El temporal de les Faves» (El Toll, 2011). Va estudiar Medicina, Història, i Filosofia i Lletres, una carrera, aquesta última, que ara han rebatejat amb el nom d’Humanitats. Des de fa més de quaranta anys treballa de cirurgià, cosa que és, segons ell, el més bell dels oficis. Ara que, per llei natural, ha d’abandonar la dissecció dels cossos, ho ha volgut provar amb les ànimes. Pensa que les seves altres dues passions, la història i les humanitats, són unes bones eines per a intentar-ho. Fotografia de l’autor: © Anna Romeu

Verdeta volia volar, de Joan Roca, als mitjans

2010-12-27T17:09:00.003+01:00

Jocs de sorra, toros de fang, Salvador Beltran

2010-12-08T17:46:00.006+01:00

L’autor d’aquest llibre, en Salvador Beltran, va néixer a Barcelona l’any 1937, en plena Guerra Civil. Aquest és, per tant, un exercici de memòria sobre fets que van passar ara fa més de seixanta anys enrere. «Aquestes memòries són les de la meva infantesa però podrien ser les de molta gent de la meva edat», diu el propi autor. I, de fet, aquest llibre és una mirada retrospectiva a una època concreta de la nostra història recent: la postguerra dels anys 40 i 50 del passat segle XX. Una mirada, per descomptat, subjectiva, però sens dubte fàcilment assumible per molts d’aquells que van conèixer de manera directa o indirecta aquells anys: una època difícil, en la qual calien cupons per a aconseguir menjar, i hi havia mancança de moltes coses; una època en què els carrers de Barcelona estaven empedrats amb llambordes, i eren transitats per bèsties de càrrega, per tramvies, i per taxis que funcionaven amb calderes de carbó; una època en què els nens jugaven a bales per les voreres encara no enrajolades, i a les cases les neveres necessitaven barres de gel per a fer fred; una època en què els mestres infligien severs càstigs corporals als alumnes, i a les escoles eren obligatoris els actes d’afirmació patriòtica i religiosa.

L’autor, a més de narrar-nos en primera persona, i amb un estil planer, senzill i directe, els detalls i les particularitats del seu propi univers quotidià, va ser testimoni de fets d’una innegable transcendència històrica, com ara la vaga general de tramvies de l’any 1951, la mort d’Stalin, etc.

«En aquesta visita al passat individual és important fugir del capciós vel de la nostàlgia. A voltes, és massa fàcil evocar el nostre temps pretèrit com un espai de temps farcit d’expe-riències massa dolces en un món meravellós i fictici. Com un món que mai no tornarà i que va ser molt millor que el del present. Aquests records nostàlgics mai no ens donaran fruits. Són records bords. He procurat, i crec que ho he aconseguit, fugir d’aquest parany. [...] Si aconseguim fer aquest viatge al nostre passat d’una manera ponderada, veurem com se’ns farà possible fer un cop d’ull diferent damunt la realitat actual. La podrem contemplar, si més no durant una estona, amb una llum nova. És com si l’evocació dels records pretèrits tingués un potencial per a crear futur.»

Títol: Jocs de sorra, toros de fang. Memòries de la postguerra
Autor: Salvador Beltran
ISBN: 978-84-614-5442-6
Pàgines: 133
Dimensions: 15 x 23 cm.
Rústega amb solapes
Preu: 11 Euros
· Comprar ·

Jocs de sorra, toros de fang, Salvador Beltran

2010-12-08T17:44:00.002+01:00

Presentació del llibre "Verdeta volia volar"

2010-12-08T16:37:00.005+01:00

El dijous dia 23 de desembre de 2010, a la Biblioteca Joan Triadú de Vic, es va fer la presentació del del conte infantil Verdeta volia volar, de Joan Roca, il·lustrat per Montse Vilaró, i amb propostes didàctiques de Marta Mercader.

Durant l'acte, es va fer una petita representació dramatitzada d'un fragment del conte, interpretat per diversos alumnes de 2n d'ESO.

Verdeta volia volar, Joan Roca

2010-12-08T16:32:00.005+01:00

Verdeta volia volar

2010-12-08T16:23:00.006+01:00

Verdeta havia nascut un matí de primavera, quan els primers raigs de sol acabaven de fondre les filagarses de boira mandrosa que s’entestaven a enganxar-se a les capçades dels roures de la plana. Havia tret el nasset esporuguit de l’interior del borró i, a poc a poc, provava de lliurar-se de la capsa que l’havia protegit durant tant de temps. Però no va ser fins al cap d’un parell de dies que va gosar obrir els ulls, quan li va semblar que ja estava prou acostumada a aquella llum intensa que li escalfava la pell i li provocava un agradable pessigolleig a les parpelles.

Primer va obrir un ull, després l’altre, amb molt de compte, i el que va veure la va deixar completament bocabadada. Des de l’últim branquilló de la cinquena branca de la dreta, res no podia impedir-li de contemplar l’estesa de camps verds guarnits de tant en tant amb un roure com el seu que, ran de marge, semblava vigilar el sembrat. Estava tan meravellada que va trigar una bona estona a fer el darrer badall abans d’acabar de desplegar tot el seu cosset menut, encara cobert d’una mena de borrissol blanquinós. Llavors es va adonar que no estava sola, sinó envoltada de milers i milers de germanetes que se la miraven encuriosides. Va sentir un punt de vergonya i, si no fos perquè era una fulleta tan tendra, s’hauria enrojolat una mica. Va provar de dir alguna cosa, però es va adonar que no sabia parlar, que no sabia com fer-ho, perquè aquesta resulta una tasca una mica difícil que vol un temps d’aprenentatge...

Títol: Verdeta volia volar

Autor: Joan Roca
Il·lustracions: Montse Vilaró
Propostes didàctiques: Marta Mercader

ISBN: 978-84-614-5860-8

Pàgines: 116

Preu: 6,90 Euros
· Comprar ·

Joan Roca

2010-12-08T16:19:00.006+01:00

Joan Roca i Casals, nascut a Vic l’any 1955, treballa com a professor de Llengua i Literatura Catalana a l’Escola Vedruna de Tona (Osona). Acostuma a afirmar que tot el que és capaç d’escriure ho ha après dels seus alumnes. Va iniciar la seva producció literària amb un seguit de reculls poètics: «Oratges» (Premi de poesia La Font Morta, 2000); «Viure» (Premiat al Concurs Literari de l’Ajuntament d’El Perelló, 2002); «Calendari» (XIV Premi de les Lletres Vila de Corbera, 2002); «Per no perdre l’esperança» (III Premi Domènec Perramon de Poesia de l’Ajuntament d’Arenys de Munt, 2002); «Un jorn, quin munt d’instants!» (2n premi dels VIII Jocs Florals de Sta. Coloma de Gramenet, 2002); «Set dies» (1r premi del VI Certamen de Poesia St. Andreu de la Barca, 2005); i molts altres... Es va iniciar en la narrativa curta amb «A veure si te’n surts!» (Premi de narrativa del XXI Premi Literari Joan Mercadé de l’Ajuntament de Castellterçol, 2002); «Per què m’expliques tot això?», 2003; «Només una mica les puntes» (2n premi de narrativa de l’Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac, 2004); etc. L’any 2007 va obtenir el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa amb la novel·la «Aquell capvespre» (Pagès Editors, 2007). L’any 2009 completa el viatge pels diferents gèneres literaris amb la seva primera obra dramàtica, «Penombres», amb la qual guanya el Premi Inicia’t de Badalona. És autor també de «Concert per a ploma i veus trencades». En l'editorial El Toll ha publicat el conte infantil «Verdeta volia volar» i la novel·la «Arrels de pedra».

Presentació d'"Històries de Terror"

2010-11-29T16:15:00.005+01:00

Presentació del llibre "Històries de Terror", de Bram Stoker, al Casal CIS Jaume Compte de Sants, Barcelona, el dia 26 de novembre de 2010. En la fotografia, d'esquerra a dreta: Emili Gil (traductor del llibre), Anna Maria Villalonga (escriptora, crítica i docent), Lluís Miquel Pérez (editor), i Daniel Sànchez (il·lustrador).

Salvador Beltran signant llibres

2010-11-29T16:12:00.005+01:00

Salvador Beltran, autor de Cròniques d'un soldat, signant exemplars del seu llibre el dia de Sant Jordi de 2010 a l'Escala.

Bram Stoker

2010-10-14T11:16:00.007+02:00

Bram Stoker (Clontarf, Dublín 1847 - Londres 1912). De petit va emmalaltir i va haver de fer llit durant molt de temps. Havent aconseguit guarir-se de la seva malaltia, va iniciar els seus estudis al Trinity College de Dublín, on anteriorment havien estudiat altres grans escriptors irlandesos, com ara Charles Robert Maturin, i Joseph Sheridan Le Fanu, i on va aconseguir graduar-se en Ciències i Matemàtiques. En l’àmbit professional, va ser funcionari, crític teatral, secretari de l’actor H. Irving (amb qui mantingué una llarga amistat), periodista i empresari teatral. Pels volts del 1889 va ingressar a la Golden Dawn in the Outer, afiliació que li permeté conèixer i canviar impressions amb escriptors, científics, savis i màgics sensibles al món hermètic i parapsicològic. Autor d’una notable producció novel·lística i de narrativa, en la tradició de la novel·la gòtica, és mundialment conegut per la seva obra «Dràcula» (1897), el protagonista de la qual ha esdevingut un mite de la cultura universal. Va escriure també «El pas de la serp» («The Snake’s Pass», 1890), «Miss Betty» (1898), «El misteri de la mar» («The Mystery of the Sea», 1902), «La joia del set estels» («The Jewel of Seven Stars», 1903), «La dama del sudari» («The Lady of the Shroud», 1909), «El catau del cuc blanc» («The Lair of the White Worm», 1911), entre moltes altres obres. El Toll ha editat una recopilació de tres dels seus millors relats: Històries de terror.

Històries de terror, Bram Stoker

2010-10-14T11:13:00.004+02:00

Històries de terror, Bram Stoker

2010-10-14T10:54:00.011+02:00

Aquest llibre recull una selecció de tres dels millors relats de Bram Stoker: «La casa del jutge», «L’enterrament de les rates», i «La Dama de Ferro», titulada també «La pell-roja» («The squaw»). Els tres relats van ser recopilars i editats pòstumament per la vídua de l’autor, juntament amb altres peces, en un volum titulat «L’invitat de Dràcula i altres relats fantàstics» («Dracula’s Guest and Other Weird Stories»), publicat el 1914. Un dels factors que vincula aquests tres magnífics contes és el fet que tots tres presenten, amb diferents graus de protagonisme, una sèrie d’animals o bestioles que desencadenen els fatals esdeviments narrats. Les forces del mal s’encarnen o queden d’alguna manera representades en la figura dels petits éssers que Stoker va presentant i fent desfilar davant dels altres personatges: els humans. De tota manera, en tots els relats la utilització de les formes animals no deixa de ser un recurs, una excusa, per a tractar conflictes latents del món i de l’ànima humana: ¿què passa quan la ciència topa amb allò que no es coneix i que ens supera? («La casa del jutge»); ¿fins a quin punt els règims polítics, les organitazcions humanes, les grans ciutats, són generadors de monstres? («L’enterrament de les rates»); ¿com s’enfronta l’home al mal originat per ell mateix a partir d’accions inconscients? ¿De què serveix la venjança? («La Dama de Ferro»).

Títol: Històries de terror

Autor: Bram Stoker
Traducció: Emili Gil
Il·lustracions: Daniel Sànchez Limon

ISBN: 978-84-614-3132-8

Pàgines: 123

Preu: 10 Euros
· Comprar ·

Presentació de "No hi ha somnis impossibles"

2010-10-09T10:42:00.005+02:00

Presentació de la novel·la de Carmen Julià "No hi ha somnis impossibles", a la llibreria Robafaves de Mataró, el 7 d'octubre de 2010. L'autora (al centre) repassant els aspectes més importants del llibre.

Un gran èxit d'assistència, i una gran participació del públic, que s'interessa preguntant a l'autora i conversant amb ella sobre el seu llibre.

Durant la presentació es fan diverses lectures d'alguns fragments de l'obra.

En finalitzar l'acte, l'autora signa exemplars del seu llibre.

El públic jove també s'interessa per aquesta novel·la de la Carmen Julià.

Entrevista a Carmen Julià. La Lluna en un Cove, núm. 21

2010-09-28T08:26:00.004+02:00

La Lluna en un Cove: Abans de la primera de les cartes que componen aquesta novel·la, el lector és avisat que una part de la història està basada en els fets viscuts per un personatge real: en Francesc Spà Salarich. ¿Hem de considerar-la, per tant, una novel·la biogràfica?

Carmen Julià: És cert que els vint-i-tres dies a bord del vaixell Satrústegui estan inspirats en el diari que va estampar el meu besavi durant la travesia, i que el manuscrit m’ha aportat un doll d’informacions sobre com es desenvolupaven aquests llargs viatges: l’ambient al vaixell, la relació estre els passatgers de les diferents categories, els rituals dels àpats, de les vacunacions, dels desembarcaments; tot un petit món autònom sobre el qual vaig disposar d’un material de primera mà, tot i les manipulacions sobre l’ambient i el personatge que vaig assajar per a la novel·la. Però un cop el protagonista desembarca a la ciutat de Buenos Aires, tot el que visqui i detalli a la seva dona per carta és essencialment ficció, llevat dels detalls sobre l’ambient cosmopolita de la ciutat i de les condicions de treball a les farmàcies que el meu besavi explicava amb tot ordre de detall a les cartes que va escriure en realitat a la seva dona Mercè. Una de les poques coses que tenia clares abans de començar la redacció és que no volia reflectir la seva vida, de la qual només en coneixia fets d’un any molt concret; volia crear un personatge i ell, el meu besavi, en va ser la llavor.

LLEUC: D’entrada, sobta una mica el format elegit per a narrar la història: la carta i el diari personal. ¿Què et va portar a decidir-te a usar aquest format, l’epistolar, per a contar les peripècies del protagonista? La pregunta és doble, ja que el format -la carta- condiciona que el protagonista parli (narri) en primera persona. ¿Amb quines dificultats t’has trobat a l’hora d’assumir la veu d’aquest personatge central, el Manel?

CJ: La realitat m’ho va posar fàcil perquè el material històric del qual disposava era del diari personal a bord del Satrústegui i de les cartes que va escriure a la seva dona un cop instal·lat a Buenos Aires. No em calia ni plantejar-me una altra tècnica narrativa; en Manel sempre ens parla. Així el repte va ser aconseguir que fos una veu creïble, adequada al temps històric, a la seva formació, als seus interessos, als seus estats d’ànim... De fet, la meva preocupació principal era que el lector no es cansés d’escoltar-lo, que sempre el sorprengués, no només per la forma d’expressar-se, sinó per tot el que ell considerava interessant d’explicar.

LLEUC: El Manel, el protagonista, manté correspondència sobretot amb la seva esposa: la Maria. Tanmateix, les cartes de la Maria no són mai reproduïdes, i hom s’assabenta d’allò que li esdevé a ella, dels seus estats d’ànim, etc., a través de les cartes del Manel, de manera indirecta. Això crea com una història paral·lela a la del Manel, no narrada de manera directa, però que és present dins de la novel·la. És com una segona història que el lector va intuint, gràcies a les informacions que va donant el marit. La decisió de no reproduir les cartes de la Maria, ¿va ser deliberada?

CJ: Volia una única veu, que amb tota l’autenticitat que dóna el fet de viure una situació excepcional, ressonés amb totes les febleses i grandeses que carreguem i compartim les persones al marge del segle en què vivim. A excepció de la veu de l’única filla viva d’en Manel i responsable de reescriure la història del seu pare a Buenos Aires, i de la carta d’un amic d’en Manel, en Viladevall, només ell ens expressa el dia a dia d’un any estrany i excepcional. Des del principi m’atreia molt fer créixer en complexitat uns personatges –la Maria, els fills, la resta de la família– a través, únicament, de les paraules d’en Manel. En la mesura que l’enyorança se li vagi desbordant, de forma paral·lela a l’acceptació resignada que res del que ell pensava s’esdevindrà, el personatge se’ns anirà mostrant més vulnerable i, per tant, més proper.

LLEUC: La idea que contes en el teu llibre és, a grans trets, la d’un projecte frustrat, la d’unes expectatives no aconseguides, la d’un somni trencat... És evident que amb el títol «No hi ha somnis impossibles» has volgut jugar amb la ironia. ¿Com se’t va ocórrer la idea de posar aquest títol?

CJ: Que el seu és un projecte frustat és discutible. El fet que en Manel triï viure amb dignitat el que la vida li va palplantant al davant és sempre una victòria. No perdre mai la dignitat i la il·lusió és un guany dels que fan llevada, al marge de no obtenir els resultats desitjats dels somnis i dels projectes que anem teixint al llarg de la nostra vida. L’estiu que vaig viatjar a l’Argentina amb el noranta per cent de la novel·la acabada, encara no tenia títol, fet que no m’angoixava gens. Sempre m’ha funcionat no obsessionar-me perquè el que busco m’aparegui als nassos. Doncs caminant per una de les llargues avingudes de Buenos Aires em va cridar molt l’atenció un edifici d’estil Art Nouveau. Tot i estar molt brut per la contaminació, encara s’hi podia llegir al fris una frase escrita en català. Me la vaig apuntar sense saber què en faria. És innegable el sentit irònic de la frase quan es converteix en el títol de la novel·la, però no veure-hi res més l’empobreix perquè també funciona en sentit literal. Al marge de l’estat d’ànim d’en Manel quan s’embarca en el mateix vaixell amb què va arribar, tancant així el cercle, i que expressa en una carta que no li enviarà a la seva dona, hi ha uns certs esdeveniments favorables per a ell, que fan que el seu periple no acabi malament del tot. També s’ha de tenir en compte que torna amb nous projectes en ment: millorar el nivell musical de la ciutat amb la creació d’una banda municipal, modernitzar les farmàcies de casa nostra; alhora, ha fet una sèrie de reflexions sobre el paper de la dona a la família, sobre l’educació... L’home que torna a casa és millor i això sempre és una gran victòria personal. I el títol també reflecteix aquesta idea.

LLEUC: La novel·la posa de relleu l’existència del fenòmen migratori, protagonitzat per col·lectius de gent d’un determinat territori que volen millorar les seves condicions de vida. A principis del segle XX, el flux migratori sortia de la península Ibèrica (en realitat, de tota Europa), i es dirigia a Sud-Amèrica. Actualment, en el segle XXI, aquesta tendència s’ha invertit totalment, i ara són els sud-americans els que vénen cap a Europa i cap a altres parts del món. És molt curiós veure com la història es repeteix, però a l’inrevés. Continuant amb la idea de la migració ¿fins a quin punt creus que és assimilable la història del Manel amb la de milers de catalans que van marxar al continent americà a fer fortuna?

CJ: La situació de les farmàcies a principis del s. XX no era gens encoratjadora, com tampoc no ho era la situació general del país, i per això va haver de marxar. Des del principi dels temps, la recerca d’una vida millor ha estat el motor dels moviments migratoris d’arreu. Trobava interessant veure com els fluxos migratoris a principis del segle XX eren d’Europa a Amèrica i ara, el camí s’ha invertit, i amb aquest fet la història ens alliçona. Ell creu que el seu invent –una màquina de fer pastilles– li pot resoldre tant les conseqüències dels escàndols d’un dels seus germans com la precarietat econòmica de la seva família, tot i tenir propietats i terrenys que aleshores no valien res i que van acabar malvenent per a tapar forats.

LLEUC: Dues coses queden clares al lector després de llegir el teu llibre: la primera, que l’atzar és un factor determinant en la consecució de qualsevol cosa; la segona, que la història és farcida de petits o grans fracassos (per dir-ho d’alguna manera) de persones emprenedores com el Manel. ¿Es pot considerar el teu llibre com un acte de rebel·lia contra els manuals d’història, que només recullen aquelles coses que han prosperat? D’altra banda, ¿creus que en la nostra societat estem suficientment preparats per a assumir un fracàs?

CJ: No sé si ara es valora més l’èxit que fa cent anys. I tot i que arreu es parli més de l’èxit efímer, superficial i fugaç que d’aquell fruit de la paciència, de la feina diària i del rigor, crec que la majoria de les persones saben distingir-los prou bé. Quant al fracàs, no l’entenc com un inconvenient o un fre. No sortir-se’n en un projecte concret no ho considero en cap cas un fracàs per si mateix. És el que en treiem, aprenem, reflexionem i corregim el que pesa i, no entendre-ho així, vol dir que el camí per a arribar-hi és menys important que el destí. I tot entra i surt d’una persona concreta que és qui viu les seves experiències que, en el cas d’en Manel, són de petita escala, de mida reduïda; els llibres d’història tenen altres afers dels quals ocupar-se, d’una magnitud diferent.

LLEUC: Centrant-nos en la personalitat del protagonista, veiem que es tracta d’un personatge amb interessos molt variats: sent autèntica passió per la música, li agrada la fotografia i l’art en general; és, al mateix temps, doctor en farmàcia i inventor, capaç de projectar i desenvolupar una màquina de fer pastilles. I escriptor, i erudit, entre altres coses. És per tant, un personatge que s’acosta molt als ideals renaixentistes (tot i que aquella època ja ha quedat molt enrere). ¿Creus que queden personatges així, en l’actualitat?

CJ: Hi ha persones que procuren interessar-se per tantes coses com sigui possible, i en desestimen poquíssimes. Tenen fam de coneixement i la capacitat de gaudir amb moltes d’elles. Jo partia amb un avantatge: el meu besavi era un home molt inquiet, i m’ho va posar molt fàcil a l’hora de construir un personatge que compartís aquest esperit famèlic.

LLEUC: Concretament, la música o les referències musicals tenen un gran protagonisme en la novel·la. ¿Quin valor li donava el Manel a aquesta art?

CJ: Tinc coneixement que el meu besavi era un apassionat de la música, de Wagner, i gran amic de Joaquim Cassadó i Valls, compositor i pare de Gaspar que, als 5 anys, començà a estudiar música. L’any 1907 es va traslladar a París amb el seu pare on va estudiar amb Pau Casals, amb Ravel i Falla, i va acabar fent una gran carrera com a violoncelista actuant per tot el món. Un altre fill d’en Joaquim, l’Agustí, també va arribar lluny amb el violí. El meu besavi gaudia molt intensament amb els avenços dels fills del seu amic i, en el fons, va fer estudiar música als seus fills perquè res no li hauria fet tanta il·lusió com que s’assemblessin als d’en Joaquim. No se’n va sortir i els seus fills gairebé van acabar avorrint la música. Però res no feia més feliç al meu besavi que anar-los a escoltar a l’Associació Wagneriana o al teatre Novedades. Manipulada, vaig traslladar aquesta passió per la música al personatge del Manel; volia que en els moments complicats, li fos un consol i li assaugés l’ànima intranquil·la.

LLEUC: Carmen, parla’ns una miqueta sobre tu en la teva faceta com a escriptora. ¿Què t’impulsa a escriure? ¿Com planteges les teves narracions? ¿Ets partidària de seguir algun mètode particular, o més aviat et decantes per donar regna solta a la inspiració?

CJ: Escric perquè m’ho passo bé, i quan he passat períodes sense fer-ho era perquè no em venia de gust, em feia una certa mandra posar-m’hi. Una vegada li van preguntar a Augusto Monterroso per què havia escrit tan poc al llarg de la seva vida. Ell va respondre que escriure li feia mandra i que molt sovint hi sucumbia. Em passa una cosa semblant. Llegir, en canvi, o escoltar fragments de converses vàries, no em cansa. Puc retenir un fragment d’una conversa capturat a la plaça o al carrer i fer-lo servir dos anys després per a començar un relat. D’això es desprèn que no tinc cap mètode que s’assembli al que entenem per «mètode». Cada relat o novel·la que he escrit ha començat motivat per raons diverses, ha seguit un procés diferent que poc o gens s’assembla a l’altre. Hi ha, però, una constant: l’atracció, la fascinació que exerceix en mi la quotidianitat, marc d’on em neixen la majoria d’històries. «No hi ha somnis impossibles» és una excepció en la seva gènesi: vaig disposar d’un material històric i en vaig fer ficció, tot i que és innegable que la quotidianitat, els petits gestos diaris i els plaers senzills també transiten sense estretors per les pàgines de la novel·la. La quotidianitat ens salva del caos; a nosaltres i a en Manel.

Amb freqüència penso que hi ha molta gent que escriu i tant hi fa les raons que els impulsa a fer-ho. El detall que mai no els llegeixi ningú pot arribar a anihilar el seu interès en aquest acte creatiu. Per aquesta raó, que a algú li interessi el que fas i que et convenci que pot fer-ho a més gent, fa vèncer la mandra de la qual parlava abans.

LLEUC: Després d’haver experimentat tant en el terreny del relat curt com en el de la novel·la, ¿en quin dels dos àmbits et sents més còmoda? ¿Què aporta per a tu cadascuna de les dues modalitats narratives?

CJ: És un lloc comú que de tot se n’aprèn i se’n desaprèn. Sovint tinc tendència a decantar-me pel relat breu, i, de fet, algunes de les novel·les que he escrit van començar sent relats i, després, se’m van descontrolar per a convertir-se en novel·les. Realment, controlo poc el procés perquè no el planifico, i això em dóna sorpreses, algunes d’elles molt agradables.

Presentació de la novel·la "No hi ha somnis impossibles"

2010-09-28T08:15:00.001+02:00

Presentació de la novel.la "No hi ha somnis impossibles"de Carmen Julià Spà.

Dimecres 29 de setembre a les 11:30 a Ràdio Mataró

Dijous 30 de setembre a les 22:30 a Televisió de Mataró

i el Dijous 7 d'octubre a les 19:00 a la llibreria Robafaves.

El capot, Nikolai V. Gógol

2010-09-12T09:43:00.005+02:00

Nikolai V. Gógol

2010-09-12T09:39:00.004+02:00

Nikolai Vasilièvitx Gógol (Bolshie Sorotxintsui, Ucraïna, 1809 - Moscou, 1852). Escriptor ucraïnés en llengua russa. Als dinou anys es va traslladar a Peterburg, on va conèixer Puixkin. Va publicar nombrosos reculls de relats, i el 1835 va abandonar la universitat per a dedicar-se a la literatura. Entre moltes altres obres, és autor de «Diari d’un boig», «El nas», «L’avinguda Niévskii», «El capot», «Taras Bulba», «Ànimes mortes», «Matrimoni».

El capot, Nikolai Vasilièvitx Gógol

2010-09-12T09:29:00.008+02:00

Akàkii Akàkievitx, d’algun temps ençà, havia començat a notar com si quelcom li «torrés» l’esquena i l’espatlla, malgrat que ell s’esforçava a córrer tan ràpidament com podia la distància reglamentària. A la fi va començar a pensar si no devia tenir alguna cosa a veure el seu capot. I, havent-lo examinat atentament a casa, va descobrir que en dos o tres llocs, precisament a l’esquena i a una espatlla, havia esdevingut com de paper; fins a tal punt s’havia malmés el teixit que transparentava, i el folre es desfeia en filagarses. Cal saber que també el capot d’Akàkii Akàkievitx servia com a objecte de les xanxes dels funcionaris, els quals negaven-li fins i tot el distingit nom de «capot», i l’anomenaven «bata». I en veritat tenia una forma estranya: el coll anava fent-se petit cada any, puix que la tela es feia servir per a adobar els rosecs d’altres parts. Apedaçar no demostra l’art del sastre; en efecte, allò sortia desmanyotat i no precisament bonic. Havent vist Akàkii Akàkievitx de què es tractava, va prendre la decisió de portar el capot a Pietróvitx, el sastre, que vivia en una porta d’un quart pis d’una escala fosca, el qual, malgrat que era mancat d’un ull i tenia la cara picada de verola, s’ocupava d’adobar pantalons i uniformes als funcionaris i a altra gent, i se’n sortia prou bé; sempre que, això sí, anés sobri, i no dugués al cap alguna de les seves pensades.

Títol: El capot

Autor: Nikolai Vasilièvitx Gógol
Traducció: Liudòvic Mikhaïl

ISBN: 978-84-614-3572-2

Pàgines: 74

Preu: 3,5 Euros
· Comprar ·

No hi ha somnis impossibles, Carmen Julià

2010-08-07T16:06:00.008+02:00

Any 1911. Manel, doctor en farmàcia, inventor, fotògraf, melòman i escriptor, surt a bord del vaixell P. Satrústegui en direcció a Sud-Amèrica. Carregat amb una màquina de fer pastilles ideada i desenvolupada per ell mateix, manté el propòsit d‘establir una petita fàbrica a l‘Argentina, país on espera trobar l‘oportunitat de la seva vida. Allà l‘esperen el seu amic Oristrell, i un petit propietari d‘origen català que els ha promès una aportació de capital per a poder arrencar el negoci. El Manel inicia així una apassionant aventura que té per objectiu fer fortuna per a poder treure la seva família de la situació ruïnosa en què es troba. Allunyat de la seva esposa, Maria, i dels seus fills, el Manel viurà, primer durant la travesia per mar, i després en el continent americà, un seguit d‘experiències que el marcaran per a sempre.

Un cop en terres argentines, les coses no aniran ben bé com estaven previstes: problemes en les duanes, dificultats per a trobar un local on poder instal·lar la seva màquina, i el capital promès que no arriba... Aquella ciutat, Buenos Aires, esplèndida en possibilitats, aviat començarà a mostrar-se esquerpa per al Manel i per a molts que, com ell, han vingut des de lluny en busca d‘una oportunitat de fer fortuna, o, si més no, de millorar les condicions de vida.

Aquesta excel·lent novel·la s‘estructura en dues parts: en la primera, el Manel ens narra en primera persona, a través del seu diari personal, els detalls del viatge a bord del vaixell; en la segona part, s‘inicia des de Buenos Aires un intens intercanvi epistolar amb la Maria, la seva esposa, que, d‘aquesta manera, anirà coneixent des de Catalunya les evolucions del Manel en el continent americà. Tant en una part com en l‘altra, el protagonista anirà donant mostres de la seva sensibilitat i de la seva erudició, i també de la seva constància i capacitat de resistència davant de les adversitats per les quals anirà passant.

Títol: No hi ha somnis impossibles

Autora: Carmen Julià

ISBN: 978-84-614-2687-4

Pàgines: 209

Preu: 17 Euros
· Comprar ·

No hi ha somnis impossibles, Carmen Julià

2010-08-07T16:03:00.005+02:00

Carmen Julià

2010-08-07T15:59:00.007+02:00

Carmen Julià i Spà (Mataró, 1965) és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Treballa de professora de llengua i literatura catalana al col·legi salesià Sant Antoni de Pàdua de Mataró, des del 1989. Escriu el recull de contes Set paranoies (1977), i les novel·les Mentre pugen els brioixos (2000), i No hi ha meló sense taca (2004) amb el qual obté el Premi de Narrativa Goleta i Bergantí del Masnou. Ha publicat també diversos relats breus en la prestigiosa revista literària La Lluna en un Cove. En El Toll ha publicat No hi ha somnis impossibles.

Entrevista a Salvador Beltran. La Lluna en un Cove, núm. 17

2010-04-30T16:48:00.004+02:00

La Lluna en un Cove: En la contraportada de Cròniques d‘un soldat, llegim que els fets relatats en el llibre són verídics, que el protagonista és el seu pare (en Salvador Beltran Marcó), i que la redacció ha estat feta a partir de les transcripcions d‘uns enregistraments en cassette amb la veu del seu propi pare. ¿De qui va partir la idea de fer aquests enregistraments? ¿Hi havia des del primer moment la voluntat de fer aquest llibre?
Salvador Beltran: Tal com explico en el pròleg, els enregistraments els va fer el meu nebot per a una tesina que havia de fer sobre la Guerra Civil. Realment el material enregistrat no va ser mai utilitzat per a aquest fi, i, al cap d‘un temps, el nebot em va enviar les cintes. Les vaig guardar en un calaix durant un parell d‘anys. Per una banda em feia una mica de basarda escoltar la veu del meu pare, que ja feia anys que havia mort, i, per una altra, tampoc no sabia ben bé què en podia fer, d‘aquell material. Un dia em vaig decidir a escoltar-les, i en fer-ho em va venir la idea d‘escriure les Cròniques. El que el meu pare conta en les cintes, tant jo com els meus germans, ho havíem escoltat moltes vegades. El meu pare no se n‘estava gens, de contar les seves aventures de guerra; però una cosa és escoltar-les, i una altra és poder-les analitzar curosament i reflexionar sobre el que vas escoltant.
LLEUC: Bàsicament, ¿què conta Cròniques d‘un soldat? ¿En quantes parts s‘estructura?
SB: Un cop presa la decisió d‘escriure quelcom amb aquell material, el primer que vaig haver de fer, naturalment, va ser transcriure les cintes. Després va venir la tasca d‘ordenar el material cronològicament, ja que el meu pare anava dictant els seus records d‘una manera desordenada, i les repeticions d‘un mateix episodi sovintejaven. Cal tenir en compte que ell tenia vuitanta-set anys en aquell moment. El conjunt d‘aquests records, els vaig estructurar en quatre parts: primera, records d‘abans de la guerra, on s‘expliquen alguns antecedents familiars, el nuviatge amb la meva mare i el casament d‘ambdós, nou mesos abans d‘haver de marxar cap el front; segona, la guerra, amb les seves misèries; tercera, la retirada dels fronts, primer del de l‘Aragó, i desprès del de Catalunya, fins a l‘arribada, a peu i perseguits per les tropes franquistes, a la frontera amb França de Coll d‘Ares; quarta, l‘arribada al primer camp de concentració de Prats de Molló, primer, i, desprès, al de Septfonds, prop de Tolosa, amb tots els seus horrors; cinquena, finalment, la molt desitjada tornada a casa amb els seus. Quant vaig tenir-ho tot transcrit, ordenat i polit, procurant ser el més fidel possible a la forma d‘expressar-se del meu pare, es quant se‘m va acudir afegir, darrera de cada part, unes reflexions meves fetes a la llum dels coneixements i descobertes que vaig anar fent sobre tot plegat.
LLEUC: En l‘encapçalament del llibre trobem uns versos de l‘Odissea, d‘Homer. ¿Per què s‘han triat aquests versos?
SB: Mentre anava progressant amb el projecte, se‘m va acudir que tota la història era realment la narració d‘un viatge, ple d‘entrebancs i perills, del meu pare per a aconseguir arribar a casa seva. Llavors va ser quan, mentalment, vaig establir el paral·lelisme entre la seva història i la de l‘Ulisses. Vaig trobar que aquests sis versos del Cant V de l‘Odissea, s‘esqueien perfectament com a encapçalament de la història.
LLEUC: En conjunt, Cròniques d‘un soldat és un magnífic exemple que darrere de la Història hi ha persones reals, de carn i ossos, que han viscut i patit en primera persona allò que els manuals, els llibres historiogràfics, les enciclopèdies, etcètera, han plasmat des d‘una òptica objectiva, científica, freda. Potser, aquest sigui precisament una de les funcions de la literatura: recordar que els esdeveniments de la Història són el resultat d‘una complexa equació, on cadascun dels factors són persones amb noms i cognoms. ¿Què en pensa, vostè, d‘això?
SB: Estic completament d‘acord, amb això. Un historiador ha de ser el més neutre possible quan explica uns fets històrics. Per a aconseguir-ho, ha de deixar els sentiments defora. D‘aquesta manera, s‘assegura la seva imparcialitat. Unes Cròniques com aquestes, han de ser per força personalitzades; tracten de narrar de forma verídica, però no exempta de sentiments, tot els mons interiors dels protagonistes.
LLEUC: Trobem que en Cròniques d‘un soldat hi ha, per a dir-ho d‘alguna manera, dues veus narratives: la del seu pare (descripció dels fets), i la de vostè (reflexions personals al final de cada capítol). En primer lloc, i pel que fa a la narració del seu pare, ¿quin procediment s‘ha seguit per a transformar una narració oral en un text literari? ¿Quines han estat les dificultats a l‘hora d‘ordenar tot el material de les gravacions?
SB: Els treballs previs de transcripció, ordenació cronològica dels fets i el poliment de la narració tractant d‘alterar el mínim possible les formes narratives del meu pare, van ser feixucs. No tan sols per si mateixos, sinó per la implicació intima dels meus sentiments. Hi ha molts fragments de la narració que vaig haver de tornar a escoltar moltes vegades. No em volia perdre cap de les paraules del meu pare i les mínimes inflexions de la seva veu, perquè sabia que em podien aportar una nova llum o una nova perspectiva dels fets. Un exemple: pel context, jo sabia que ell havia sigut traslladat a un segon camp de concentració desprès del de Prats de Molló. Vaig haver d‘anar moltes vegades amunt i avall de la cinta per a entendre el nom de Septfonds, el segon camp. Després, més tard, repassant libres sobre els camps de refugiats del sud de França, em vaig assabentar que quan van tancar el de Prats, molts dels presoners van ser traslladats a Septfonds. Això em va confirmar el que havia mig entès a la cinta. Fa pocs dies he pogut visitar-lo, i tots els detalls que explica el meu pare coincideixen amb el que he vist directament. Fins i tot he pogut saber el nom del capellà que li va aconseguir el salconduit que el permetria tornar a Catalunya. Va ser una mica més complicat trobar l‘estació de tren anomenada Borredon (avui no funcional), des d‘on feien anar els refugiats a peu camps a través, a fi que els nuclis habitats dels voltants no els veiessin passar cap al camp.
LLEUC: En segon lloc, l‘afegiment de les seves pròpies reflexions personals al final de cada part, estableix com una mena de «diàleg» íntim entre vostè i el seu pare; un diàleg molt especial, sobre uns fets esdevinguts fa més de setanta anys. ¿Quins han estat els sentiments que s‘han desvetllat en vostè durant la preparació d‘aquest llibre?
SB: La idea d‘afegir unes reflexions meves, després de cadascuna de les parts de les Cròniques, va venir d‘una forma natural i lògica. Havia de ser així. Va ser una manera d‘establir un diàleg íntim entre nosaltres dos, tal com vostè diu. Un diàleg que s‘hagués hagut d‘establir molt abans, quan ell era encara viu. Li puc dir que m‘ha fet molt de bé. Ho recomano a tothom que, d‘una manera o altra, hagi perdut el pare.
LLEUC: La lectura de Cròniques d‘un soldat revela que una de les opinions més fortament arrelades, tant en vostè com en el seu pare, és que l‘exèrcit republicà va ser un autèntic desastre: desorganització generalitzada, incompetència dels càrrecs militars, falles estratègiques i logístiques, etc. El seu propi pare afirma, en un moment de la narració, que tothom sabia des del primer moment que la guerra estava perduda.
SB: En efecte. I crec que aquesta opinió hauria de ser la de qualsevol persona ben informada.
LLEUC: En diferents punts del llibre, el seu pare diu explícitament que no va participar en la guerra voluntàriament, per ideològia, per a salvar la República, etc.; hi va participar, simplement, perquè li va tocar per lleva. «Aquella guerra no era cosa meva; m‘havia estat imposada, però no era meva», diu ell. És un exemple del que els va passar a molts i molts joves d‘aquella generació, que, sense entendre-hi gaire en política, es van veure immersos, en contra de la seva voluntat, enmig d‘un conflicte bèl·lic cruent i fratricida. El seu pare és l‘arquetip de l‘home que no vol anar a la guerra, però que és forçat a anar-hi. ¿Què ens diria, sobre això?
SB: Crec que no hi ha guerres bones. Totes les guerres són dolentes. Especialment, són dolents els personatges que envien el millor del jovent del país a matar-se per uns ideals inventats i falsos. Miri, mentre el meu pare i centenars de milers d‘aquests joves es podrien i morien en els camps de concentració de França, el responsable directe d‘haver-los-hi empentat, fugia també cap a França, ben embolcallat per gent influent, defugint les seves obligacions com a President de la República.
LLEUC: Perduda la guerra, la fugida: cap a França. Allà, en terres franceses, els esperaven, als militars republicans i a tots els que havien fugit, uns altres horrors: els camps de concentració. La part que tanca tot aquest episodi inclou una dura crítica contra l‘estat francès, que va permetre un tracte inhumà a tots aquells refugiats. ¿Per què creu que l‘estat francès es va portar tan malament?
SB: Els pobles francesos «d‘acollida», con n‘hi diuen als camps de concentració, eren pobles petits, aïllats del grans nuclis de població. A més, estaven fortament custodiats pels pitjors elements de l‘exèrcit francès: els temuts tiradors senegalesos. D‘allà no s‘escapava ningú. La intendència era de pura subsistència. La sanitat, inexistent. Tan sols em puc explicar aquesta desídia i crueltat per les dues causes més freqüents i conegudes: la incultura, i els motius politics que es nodreixen de la primera.
LLEUC: Vostè mateix, segons conta en el llibre, va néixer durant la guerra, pocs mesos després que el seu pare marxés a fer de soldat. Néixer durant qualsevol conflicte bèl·lic deu implicar moltes coses. ¿Quines, al seu parer? ¿Com definiria la seva generació, si es pot o té sentit definir-la?
SB: Els de la meva edat, formem part del que es podria dir la generació de la guerra. Crec que n‘hi ha ben pocs de nosaltres que hagin tingut les ganes o l‘ocasió de reflexionar sobre el període de temps que els va tocar viure de petits. Com si hi haguessin ganes de passar el full de la història, sense entretenir-s‘hi massa. A estones, quan parlo d‘aquestes coses amb gent de la meva edat, crec ensumar una mica d‘incomoditat en el seu escoltar.
LLEUC: Parli‘ns una mica sobre vostè. ¿A què es dedica en l‘actualitat? ¿Quins projectes té per al futur?
SB: He sigut metge pediatre durant trenta anys. Em vaig retirar de la professió per a poder pintar. Després vaig alternar-ho amb la il·lustració de llibres de Medicina. Ara fa poc, un parell d‘anys, he sentit la necessitat d‘escriure. Aquest es el primer treball que em publiquen, fora d‘alguns contes en revistes especialitzades.
LLEUC: Per a finalitzar, Cròniques d‘un soldat, per la seva temàtica, pel seu estil, i per la mateixa història que s‘hi narra, és un llibre que pot ser recomanat a tothom en general. Tanmateix, al seu parer, ¿a qui creu que pot agradar, o cridar més l‘atenció aquesta obra?
SB: Jo el recomanaria especialment a tothom de la meva generació. ~

Cròniques d'un soldat, Salvador Beltran

2010-04-30T16:37:00.006+02:00

Salvador Beltran

2010-04-30T16:25:00.011+02:00

Salvador Beltran (Barcelona, 1937), va exercir com a metge fins al 1981, any en què va deixar la pràctica de la medicina per a dedicar-se a la pintura i la il·lustració científica. Ha viscut a Mallorca i a Nova York. Ara ja fa uns anys que ha tornat a Catalunya, i viu en un poble del Baix Empordà. La seva activitat literària es va iniciar l’any 2010, amb la publicació del seu primer llibre “Cròniques d’un soldat”, dins de l’editorial El Toll. Després van seguir els llibres “Jocs de sorra, toros de fang. Memòries de la postguerra”, “El canal” i “Setze contes i una tragicomèdia”.

Cròniques d'un soldat, Salvador Beltran

2010-04-30T11:21:00.010+02:00

«Cròniques d‘un soldat» és l‘estremidor relat d‘un supervivent de la Guerra Civil Espanyola, en Salvador Beltran Marcó, incorporat per lleva a les files del bàndol republicà el juliol de 1937. Home senzill i treballador, amant de la seva família per damunt de qualsevol altra cosa, és obligat a marxar («Aquella guerra no era cosa meva; m‘havia estat imposada, però no era meva», diu ell), per a veure‘s immers en el despropòsit bèl·lic que el va mantenir allunyat dels seus durant més de dos anys. Serà testimoni directe de la ineficàcia, el descontrol i la desorganització de l‘exèrcit republicà. El març de 1938 viurà la retirada d‘Aragó, en la qual coneixerà penúries extremes, i la por de ser empaitat incessantment pels nacionals. La fugida: cap a França. Havent aconseguit traspassar la frontera amb els seus companys, serà internat en els camps de Prats de Molló, primer, i Septfonds, després. L‘internament en aquests camps el farà viure experiències horribles: la fam, el fred, la malaltia, la mort dels companys..., la sensació que la vida no val res. «Me‘n recordo d‘un dia que vaig desitjar morir-me. Em trobava tan malalt, tant, que la meva vida no m‘importava gens ni mica.»

«Cròniques d‘un soldat» neix a partir de la narració oral que el propi protagonista va fer davant d‘una enregistradora de cassette, a instàncies d‘un dels seus néts. Posteriorment, tot el material enregistrat va ser transcrit en paper i ordenat per Salvador Beltran fill (que, per cert, va néixer durant la guerra pocs mesos després que el seu pare marxés), el qual ha afegit uns comentaris personals a cadascuna de les parts en què s‘estructura el que ha acabat sent aquest llibre; «uns comentaris que tenen l‘interès d‘estar fets per un fill sobre les vivències del seu pare, setanta anys després que tot allò passés».

Títol: Cròniques d‘un soldat
Autor: Salvador Beltran
ISBN: 978-84-613-9367-1
Pàgines: 90
Dimensions: 15 x 23 cm.
Rústega amb solapes
Preu: 11 Euros
· Comprar ·

Posem en marxa la web oficial d'El Toll

2010-04-29T23:13:00.004+02:00

És una satisfacció per a nosaltres posar en marxa aquesta web oficial de la nostra editorial. Amb ella, pretenem posar a l'abast de tothom el nostre catàleg de publicacions. Desitgem que tingueu una visita agradable i profitosa. Salutacions cordials!